El PLATER no va només de renovables
23/07/2026 11:30 h.
La publicació del PLATER ha desencadenat una de les polèmiques territorials més importants dels darrers anys a Catalunya. Ajuntaments, sindicats agraris, entitats ecologistes, promotors i administracions han reaccionat gairebé de manera immediata. Uns consideren que el document arriba tard; d'altres, que arriba malament. Uns el veuen massa restrictiu; d'altres, insuficient. El debat s'ha centrat en els mapes, en les zones aptes, en els parcs eòlics i en les plantes fotovoltaiques.
És un debat legítim, però tinc la sensació que ens estem quedant a la superfície.
El PLATER no és només un pla per ordenar les energies renovables. És una oportunitat per abordar una de les grans assignatures pendents del nostre país: la cohesió territorial. No només perquè el desplegament de les renovables afectarà de manera desigual els territoris, sinó perquè ens obliga a redefinir com compartim responsabilitats, decisions i beneficis.
Aquest debat arriba, a més, després de dècades de retard en el desplegament de les renovables. Durant massa temps hem ajornat decisions i hem perdut una part del lideratge que Catalunya havia tingut als inicis d'aquesta transició.
Durant massa temps hem ajornat decisions. Sovint hem volgut una cosa i la contrària al mateix temps: sobirania energètica, però sense infraestructures; electricitat renovable, però sense transformació del territori. Aquest bloqueig ens ha fet perdre temps, competitivitat i capacitat de lideratge.
Però el retard no és l'únic problema.
El debat que ha obert el PLATER posa damunt la taula una qüestió encara més important: com volem governar la transició energètica i quin paper hi ha de tenir el món rural.
La realitat és coneguda. La major part del consum energètic es concentra a les àrees metropolitanes, mentre que bona part del potencial per produir energia renovable es localitza en territoris rurals. Aquesta asimetria és inevitable. El que no és inevitable és que les decisions també es concentrin lluny dels territoris que n'assumeixen els impactes.
Aquest patró no és nou. Ha passat amb l'aigua. Amb les grans infraestructures. Amb la gestió dels residus. I massa sovint el món rural ha tingut la sensació que la seva funció consistia simplement a proveir recursos perquè altres territoris continuessin creixent.
És precisament aquí on el PLATER pot marcar una diferència. La cohesió territorial no es construeix traslladant impactes d'uns territoris als altres. Es construeix compartint responsabilitats, capacitat de decisió, oportunitats i beneficis. Aquest hauria de ser també un dels objectius del PLATER.
Si el pla acaba sent només un exercici de localització de parcs eòlics i fotovoltaics, haurà perdut una oportunitat històrica. Si, en canvi, serveix per redefinir la relació entre la Catalunya urbana i la Catalunya rural, haurà anat molt més enllà del que indica el seu títol.
El món rural tampoc pot quedar atrapat en una actitud purament defensiva. Reaccionar no és suficient. Cal proposar.
Som prop del vuitanta per cent del territori català. Produïm aliments. Proveïm d'aigua. Generem serveis ecosistèmics essencials. Custodiem un patrimoni natural, agrari i cultural construït durant segles que continua donant identitat al país i que constitueix un actiu imprescindible per afrontar els reptes climàtics, energètics i alimentaris del futur.
No som un problema a gestionar. Som un territori productor de valor estratègic. I això ens obliga també a assumir un paper protagonista en la construcció del nou model energètic.
La transició energètica no serà socialment viable si és percebuda com un nou episodi d'extracció de recursos. Les renovables no poden convertir-se en una nova activitat extractiva. Han de representar una oportunitat de desenvolupament, innovació i prosperitat per als territoris que les fan possibles.
La història ens ofereix una lliçó que no hauríem d'oblidar. Fa gairebé cent anys, el Pirineu va proporcionar l'energia hidroelèctrica que va impulsar el desenvolupament industrial de Catalunya. Molts municipis productors van assumir els costos territorials d'aquell progrés i, a canvi, sovint només van obtenir el privilegi de poder encendre quatre bombetes mentre la resta del país s'il·luminava. No hauríem de repetir aquell esquema.
Catalunya és un país divers, asimètric i profundament interdependent. La Catalunya metropolitana necessita el món rural tant com el món rural necessita una Catalunya urbana dinàmica. El futur no passa per enfrontar aquests dos mons, sinó per construir una relació basada en la corresponsabilitat, el respecte i la cooperació.
Segurament aquest PLATER no serà el definitiu. Però el debat que ha generat és massa important per desaprofitar-lo.
No discutim només on han d'anar els parcs eòlics i fotovoltaics. Discutim quin país volem construir.
Si sabem aprofitar aquesta oportunitat, el PLATER podria servir per molt més que ordenar les energies renovables. Haurà contribuït a construir una Catalunya més cohesionada, més resilient i més justa.
Perquè, al capdavall, la cohesió territorial és la infraestructura social sobre la qual s'ha de construir la transició ecològica.
Dionís Guiteras i Rubio
Vicepresident 2n de la Diputació de Barcelona